Dones del Port
La sala de control del Port de Tarragona mai no dorm. És un espai amb una gran
pantalla on es projecten en temps real desenes d’imatges procedents de nombroses
càmeres instal·lades estratègicament que recullen qualsevol moviment que es produeix a
la infraestructura. Des d’aquesta sala moderna i plena de tecnologia –ha estat renovada
recentment– es gestionen cada dia emergències, operatives, serveis portuaris i un flux
constant de persones i vehicles que transiten per una de les àrees logístiques més
importants de la Mediterrània. I és allí, on sempre hi ha algú de guàrdia, ja que funciona
amb tres torns –matí, tarda i nit– que cobreixen les 24 hores del dia, on treballa la
Jéssica Linares, cap de servei de la Policia Portuària.
La seva presència discreta, però decisiva, ajuda a sostenir la seguretat i l’agilitat d’una
infraestructura crítica que mou tones de mercaderies, coordina milers d’accessos diaris i
funciona com una autèntica ciutat paral·lela. “Comencem el servei molt d’hora; hi ha
accessos que obrir, edificis que posar en marxa, reforçar punts clau… Des de la sala
gestionem qualsevol incidència que pugui sorgir al port”, explica.
Amb una veu tranquil·la, resumeix que “la nostra feina és ser-hi. Si no passa res,
perfecte. Però si passa alguna cosa i no hi som o no sabem reaccionar, aleshores sí que
hi ha un problema”. I per a ella aquest verb –ser-hi– conté tota la complexitat d’un lloc
on tot pot passar i on res no s’ha de donar per fet. “Estar atenta. Estar preparada. Estar
serena quan tot s’accelera”.
La Jéssica parla amb una senzillesa i una naturalitat que amaguen l’enorme
responsabilitat que implica la seva feina. Entre pantalles, telèfons i emissores, ha
desenvolupat una de les habilitats més importants per a l’èxit de la seva tasca:
l’autocontrol. “La calma és essencial. No és només una virtut; és una eina de treball.
Quan algú truca demanant ajuda i no sap on és, necessito treure-li la informació. D’això
depèn enviar a temps les patrulles o els equips de primera intervenció”.
A vegades, tota una vida depèn de la claredat amb què es fa aquesta gestió. “Penso que
aquella persona té algú que l’espera a casa. Si no actuem ràpid, potser no hi arriba. Això
et dona perspectiva”. En aquest sentit, comenta que “mai no hi ha una intervenció típica
o rutinària; pot ser un camió amb la càrrega sense cobrir, un vessament d’hidrocarburs o
qualsevol situació inesperada. Cada dia és una aventura”.
Mentre parla, les pantalles semblen finestres obertes a un mosaic d’escenes: un operari
que camina al costat d’un dipòsit, un camió que gira una cantonada, una grua que
s’atura un instant… “Les càmeres són el nostre suport. Ens ajuden a identificar
persones, verificar accessos o localitzar algú quan cal”, explica. I afegeix que “la
coordinació amb les patrulles és fonamental i constant”.
I qui pensi que la seva feina consisteix només a “mirar pantalles” s’equivoca. “En
realitat, controlem el port. No tot, perquè no tenim deu ulls, però almenys intentem
mantenir un caos controlat. La idea és que tothom pugui fer el que ha de fer i que, quan
passi alguna cosa, estigui atesa el més ràpidament possible”.
Tot i que ara observa el port a través d’un complex mosaic de càmeres, la Jéssica
recorda clarament la primera vegada que el va veure en directe. “Les eslores, les
càrregues, les mides… és impressionant. A vegades no som conscients del que maneja
un port”. Aquesta sensació, assegura, es repeteix en qualsevol que hi entra per primer
cop. “La gent desconeix gairebé tot del port. És una ciutat al costat de la ciutat, amb les
seves normes i la seva vida pròpia. La primera vegada impacta moltíssim”. I és que, on
per a molts només hi ha vaixells i un petit port pesquer, la Jéssica hi veu quilòmetres de
logística, tones de mercaderies i una infraestructura crítica que respira, es mou i exigeix
precisió.
Per a ella, treballar al Port de Tarragona no és simplement una feina més. Ho diu sense
èpica, amb una naturalitat que revela orgull: “Un port no existeix a totes les ciutats.
Formar part d’això és un privilegi. És una de les feines més boniques que es poden
tenir”.
Si hagués de definir el port en una frase, s’ho pensa abans de dir que “és una
infraestructura crítica, i més encara per tota la xarxa petroquímica que tenim al costat.
És un engranatge gegantí, vital per al territori”.
Des de la seva sala, on el temps sembla mesurar-se en alertes i esclats de llum, la Jéssica
Linares continua observant aquest univers complex que batega a pocs metres del mar.
És la vigilant d’un “Gran Germà” portuari, sí, però d’un que exigeix discreció,
professionalitat i una ferma vocació de servei, valors que, cada dia, sostenen la seguretat
i el bon funcionament d’una de les infraestructures més importants del país.
