Cada matí, quan el sol comença a apuntar sobre l’horitzó del Mediterrani, en el Port de Tarragona es posa en marxa una coreografia precisa de grues, vaixells, camions, mercaderies i persones que connecten el territori amb el món. Darrere d’aquesta activitat es troba el treball d’un equip altament especialitzat que garanteix la càrrega i descàrrega dels vaixells amb eficàcia, seguretat i precisió. Entre els qui donen vida a aquesta maquinària humana estan la Débora Castro i la Yolanda Fuentes, dues dones que representen la força, la constància i l’evolució d’un ofici històricament masculí que elles exerceixen amb l’orgull de saber que és un treball essencial: el d’estibadora.
Ambdues coneixen bé el que significa treballar entre tremuges, contenidors i mercaderies que viatgen des de o cap a qualsevol punt del món. Manipulen tones de mercaderies de tota mena: granels, contenidors, fruita, roba, paper, vehicles… Ho fan als comandaments d’enormes camions excavadores i de grues les dimensions de les quals donen vertigen però que ambdues manegen amb una mescla de precisió tècnica pròpia del millor cirurgià i un treball en equip que exigeix una coordinació mil·limètrica. La seva labor és essencial per al funcionament del port i del comerç marítim. “Tot passa per les nostres mans: el que alimenta als animals, la roba que vestim, els productes que consumim… Sense l’estiba el port es detindria”, subratllen.
El seu dia a dia no coneix la rutina: cada jornada és diferent, cada torn és una història nova. “Mai saps quin vaixell et tocarà ni quina tasca faràs”, explica la Yolanda, que va començar en 2008 i des de fa un any i mig forma part de la plantilla fixa. “Un dia estàs en la grua; un altre, en una màquina; un altre, descarregant cotxes o pasta de paper… Això és el bonic: no hi ha monotonia, sempre estàs aprenent”. La Débora afegeix que ni tan sols coneixen amb un dia d’antelació el que faran en la jornada següent: “Ens nomenen cada dia, al matí i al migdia, segons els vaixells que arriben. Tot depèn del trànsit i de la mercaderia que es mogui”, explica.
Encara que en els últims temps la creixent mecanització ha reduït la càrrega física del treball, continua sent una professió exigent. “Cada vegada utilitzem més maquinària, però sempre hi ha zones on la grua o la màquina no arriben. Aquí ha d’entrar la persona”, apunta la Yolanda. Ambdues han anat formant-se constantment en mitjans mecànics –grues, carretons, maquinària pesant…–, la qual cosa ha permès que l’estiba s’hagi convertit en un treball tècnic i especialitzat que requereix ofici, formació i compromís.
Com no podia ser d’una altra forma, la seguretat és prioritària. “Aquí tothom respecta les normes: casc, botes, reflectores… Els equips de protecció individual són imprescindibles i part de la nostra rutina”, detalla la Yolanda. Aquestes mesures, juntament amb la formació permanent i l’experiència acumulada, garanteixen que les operacions es desenvolupin amb el màxim nivell de prevenció i eficiència.
La Débora i la Yolanda saben que són pioneres i que han contribuït a obrir camí a les dones en l’estiba. De fet, la Débora va ser la primera dona que es va incorporar a aquest treball en el Port de Tarragona, en 2006. “Al principi va ser dur ser l’única”, reconeix. “Quan vaig entrar, la meitat de la plantilla eren homes majors, amb una mentalitat més masclista i més tancada. Pensaven que no podria amb la pala, que haurien d’ajudar-me, que no seria capaç de fer el meu treball i que això es traduiria en més feina per a ells… Però a poc a poc hem demostrat que podem exercir qualsevol tasca”. Malgrat haver viscut situacions marcades per la mentalitat d’èpoques passades, ambdues coincideixen que l’ambient ha millorat molt i que avui dia la igualtat està molt consolidada. De fet, ja són diverses desenes les estibadores, entre fixes i eventuals, que treballen en el Port de Tarragona. “Cada vegada hi ha més dones. Abans érem tres, ara ja som moltes més. Falta encara que arribem a llocs de major responsabilitat, però el canvi ja està en marxa”, afirmen.
Per a ambdues, el port és molt més que un lloc de treball; és una tradició familiar i una forma de vida. “En el meu cas ve de pares i avis”, diu la Débora. “Jo vaig estudiar infermeria. Podria estar en un hospital, però m’agrada més treballar a l’aire lliure, amb maquinària, en un entorn que canvia cada dia”. La Yolanda, que va estudiar perruqueria, coincideix: “A mi també m’agrada molt més això. Et crida, ho portes en la sang”.
Aquesta connexió emocional es reflecteix en com parlen del port. “Aquí hi ha molt de moviment, moltes mercaderies diferents. I sempre hi ha treball”, explica la Yolanda. “No ens podem queixar. És un lloc on aprens, on creixes, on sents que formes part d’una cosa gran”. El Port de Tarragona és també un entorn humà en el qual la col·laboració i la cohesió entre professionals són fonamentals. De fet, la relació amb els companys és un dels aspectes que més valoren. “En el port som com una família”, diu la Yolanda. “Ens coneixem tots, i si a algú li passa alguna cosa, de seguida hi ha un altre disposat a ajudar”. Aquesta unió es tradueix en una forta cultura de treball en equip on cada rol resulta imprescindible: “L’estiba no la tira endavant una sola persona, sinó un conjunt. Si falla un, es ressent tota l’operativa. Tots som necessaris”, assegura la Débora.
En la veu de la Débora i la Yolanda s’escolta orgull, però també responsabilitat. Saben que el seu treball és imprescindible, encara que moltes vegades passi desapercebut i la gent no sigui conscient de l’important que és la seva tasca. “Quan dius que ets estibadora, la gent et pregunta: ‘i això què és?’”, comenta la Débora amb un somriure. “Has d’explicar-los què fas”, afegeix la Yolanda entre riures. “Però quan ho entenen, se sorprenen. No imaginen tot el que hi ha darrere d’un vaixell que arriba al port”.
Aquesta consciència de ser una peça clau en la cadena logística dona sentit al seu esforç. Ambdues representen una nova generació de treballadores portuàries, preparades, integrades i compromeses amb un ofici que sosté bona part del comerç global. Són també, d’alguna manera, el reflex del que és avui el Port de Tarragona: un dels grans motors econòmics del territori, amb un trànsit de mercaderies diversificat i un equip humà que combina experiència, tecnologia i compromís; un espai modern, en transformació constant, que aposta per la professionalització i la igualtat com a pilars del seu desenvolupament.
“Ens sentim orgulloses de formar part d’aquesta gran família”, coincideixen. “El nostre treball pot ser invisible per a molts, però és fonamental perquè el port funcioni i perquè el territori segueixi connectat amb el món. I això ens dona una certa tranquil·litat i força per a seguir cada dia”, conclouen la Débora i la Yolanda.
