Emili Samper Prunera
Professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili
El 12 d’agost de 2026, la Costa Daurada viurà un fenomen excepcional: un eclipsi total de sol. Es tracta d’un esdeveniment astronòmic, però també d’un fet social, emocional i cultural. És, literalment, el moment en què el dia es torna nit. I aquesta experiència, tan breu com intensa, ha generat al llarg de la història reaccions diverses.
Quan el sol s’apagava i no sabien per què
Els eclipsis són un exemple privilegiat de com les comunitats humanes interpreten allò que trenca l’ordre quotidià. La sortida i la posta del sol organitzen el temps social, el treball, els ritmes agraris i la percepció del món. Quan aquest ordre s’interromp de sobte, què està passant?
Abans que l’astronomia pogués predir amb precisió el pas de l’ombra lunar sobre la Terra, un eclipsi era una experiència desconcertant. La llum s’afebleix, la temperatura baixa i l’entorn adquireix una qualitat estranya, cosa que fa que s’activi una mena d’alarma instintiva, ja que sembla que el món mateix hagi deixat de funcionar com ho hauria de fer.
Aquesta percepció explica que, en moltes cultures, els eclipsis hagin estat interpretats com a avisos de malastrugança, d’una desgràcia, d’una guerra, d’una pesta o de la mort d’un governant.
El refranyer ja ho deia
En el pensament tradicional, el cel i la terra no són dos àmbits separats, ja que allò que passa a dalt té conseqüències a baix. Per això, al refranyer català, diem “Senyals al cel, treballs a la terra”, que resumeix perfectament aquesta lògica simbòlica.
Una parèmia localitzada al Vènet expressa encara millor aquest fet, ja que combina el fenomen i aquesta idea de mal averany: “Le eclissi, sia de sol o de la luna / fredo le porta e mai bona fortuna”.
Creences sobre mirar, tocar i collir
Una de les creences associades als eclipsis és la idea que no convé mirar-los directament. Avui sabem que aquesta advertència té una base física molt clara ja que mirar directament el Sol sense protecció pot causar danys oculars greus.
A l’àmbit pagès, els eclipsis s’han recordat sovint com “l’any que es va fer de nit”. Aquesta expressió no fixa el fenomen amb una data astronòmica, sinó amb una experiència sensorial compartida. Els testimonis sobre gallines que tornen sobtadament al corral i que deixen de pondre formen part d’aquesta memòria de la interrupció.
També hi ha creences sobre els efectes en la vegetació i els aliments: les plantes medicinals perden la seva virtut, les collites queden afectades, el vi es fa malbé o el pa no puja correctament. Tots aquests casos comparteixen una mateixa idea de fons: quan s’oculta el Sol, queden alterades les propietats naturals de les coses.
Una altra creença molt estesa, documentada en diferents cultures, vincula els eclipsis amb l’embaràs: si una dona embarassada es toca la panxa o es rasca durant l’eclipsi, l’infant pot néixer amb una taca o una marca corporal. La creença anava vinculada a la teoria del fred-calent d’algunes cultures mexicanes, però al remat és una altra prova de que tot allò que passava al cel es creia que pot deixar una empremta en el cos humà en formació.
Del vidre fumat i un mocador fosc a l’explicació racional
Joan Amades, a Astronomia i meteorologia populars, recull aquesta tradició de pors i presagis i descriu procediments populars per observar el fenomen, com fer servir un vidre fumat o mirar a través d’un mocador de seda de color fosc, plegat set cops. Avui, però, cal recordar que alguns d’aquests mètodes no són segurs i les opcions recomanades són les ulleres homologades o els sistemes de projecció indirecta.
Encara és més reveladora la posició de Cels Gomis, que a Elementos de cosmografía combatia explícitament la idea que els eclipsis anunciessin desgràcies, ja que eren fets naturals que els astrònoms podien preveure amb antelació. Aquest pas de la superstició a l’explicació racional permet entendre les creences com a formes històriques de donar sentit a una experiència desconcertant.
L’eclipsi a Twain, ‘Tintín’ i Monterroso
La literatura i el còmic han explotat l’eclipsi també com a recurs narratiu. A Un ianqui a la cort del rei Artús (1889), Mark Twain imagina un home del segle XIX traslladat a l’edat mitjana que utilitza el coneixement previ d’un eclipsi per salvar-se. Condemnat a mort, fa creure que pot apagar el Sol. Quan l’eclipsi arriba, la por col·lectiva el converteix en algú aparentment dotat d’un poder sobrenatural.
Hergé reutilitza una estructura semblant a El temple del sol (1949). Tintín sap, gràcies a la informació llegida prèviament en un diari, que es produirà un eclipsi, i converteix aquesta dada en una escena teatral que li permet evitar la seva mort (i la de Haddock i Tornassol) quan els inques els volen sacrificar. L’eclipsi funciona aquí com una dramatització del poder de la informació.
Ara bé, aquest motiu narratiu també pot ser irònicament qüestionat. Augusto Monterroso ho fa magistralment a El eclipse (1959). El frare Bartolomé Arrazola intenta enganyar els maies amb l’amenaça d’enfosquir el Sol per salvar la pell, però el relat gira irònicament (i dramàticament) contra ell: els astrònoms maies ja havien previst els eclipsis.
La lliçó és contundent. El coneixement científic no pertany a una sola cultura, i la suposada superioritat de qui es creu l’únic posseïdor de la raó pot acabar revelant-se com una forma d’ignorància, amb conseqüències fatals.
Mirar l’eclipsi sense deixar de mirar-nos
L’eclipsi del 12 d’agost serà una oportunitat científica irrepetible però també una oportunitat cultural. Avui podem calcular amb precisió el minut en què la Lluna cobrirà el Sol, però això no fa menys intensa l’experiència de veure com el dia es tornarà de sobte nit. Al contrari, ens permet viure-la amb seguretat i, alhora, comprendre per què durant segles va ser percebuda com una esquerda en l’ordre del món.
