Podem ha ensumat sang a l’aigua. Ha vist una oportunitat i s’hi ha llençat de cap. Així, tal com sona. Sense mirar a qui trepitja ni què queda pel camí. Ha votat amb Vox, amb el PP i amb Junts per tombar un decret energètic que, sense ser la vuitena meravella, era necessari. Un decret que servia per reforçar el sistema elèctric i evitar més apagades com la del mes d’abril. El vot de Podem ha estat un cop de porta, un “no” que diu molt i diu poc alhora.
El decret proposava més control, més autoconsum, més emmagatzematge, més transició verda. Greenpeace l’ha defensat. La indústria també. Les elèctriques, els experts, fins i tot sectors ecologistes. No era una revolució, però sí un pas endavant. Era real, concret, útil. Però a Podem això no li ha valgut. Han decidit dir no. I ho han fet amb aquella actitud de superioritat moral que ja no convenç ningú. Com si la resta estigués venuda i ells fossin els últims purs.
Junts ha fet el que fa sempre: xantatge. Si no els dona el que volen, et tomben el que sigui. Són previsibles. Però Podem no juga aquesta partida. Podem no busca concessions. El que busca és marcar territori, cridar més fort, fer-se notar. I això avui ha passat per carregar-se una proposta que ajudava el país. Literalment. Ho han fet perquè poden, perquè volen i perquè creuen que els sortirà a compte.
Han votat amb la dreta més dura. Amb els qui neguen el canvi climàtic. Amb els que volen que tot torni enrere. Amb qui fa burla de les renovables. I ho han fet per orgull, per ressentiment, per càlcul electoral. Perquè han decidit que el millor lloc per créixer és la runa de l’espai progressista. Però no ho diuen així. Ho disfressen de coherència. De resistència. De dignitat. I mentrestant, la ciutadania es queda sense un decret que podia reduir el preu de la llum i protegir el sistema elèctric.
Aquesta no és la primera vegada. Podem fa temps que ha triat el camí del soroll. Com més embolic, millor. Com pitjor vagi tot, més fàcil és dir “ja us ho dèiem”. Però això no és fer política. Això és dinamitar ponts. I quan dinamites, després no pots creuar res. Cap acord, cap aliança, cap projecte. Només queda la foto amb la dreta i el dubte de si realment creus en el que dius.
El més greu és que ja ningú els entén. El seu electorat tampoc. Perquè una cosa és ser crític, i una altra molt diferent és impedir que avancem. Votar amb Vox no té cap justificació creïble. Dir que és per defensar les energies verdes mentre bloqueges una norma que les impulsa no s’aguanta. És fer el ridícul. I a sobre, fer-lo amb convenciment.
On va Podemos? Cap on mira? Perquè si continua així, només trobarà incomprensió. I més encara: trobarem una esquerra més dividida, més dèbil, més inoperant. Avui no han frenat un decret. Han frenat una mica més la confiança en el canvi. Han afegit una pedra més a la motxilla d’una esquerra que ja camina coixa.
I tot per marcar perfil. Perquè se’n parli. Doncs sí, avui tothom parla de Podem. Però no com a referent. Com a problema. I això, sincerament, no és cap victòria.
Gustavo Cuadrado
Analista polític i professor associat de la URV
