Urbano Lorenzo
Catedràtic de la URV en Metodologia de les Ciències del Comportament
El futbol, que agafa protagonisme aquest dijous amb l’inici del Mundial, és molt més que una simple suma de victòries i derrotes: explica per què una multitud pot plorar, cantar, abraçar-se o enfadar-se com si el resultat esportiu fos en realitat un episodi vital propi.
La victòria recent del Paris Saint-Germain a la Champions League ho mostra bé: el seu entrenador, Luis Enrique, va parlar d’un triomf “increïble” per a l’equip i per a la ciutat, i va remarcar que era moment de celebrar-ho amb l’afició. Però la mateixa nit també es van produir disturbis, vandalisme i prop de 800 persones detingudes en diferents punts de França, més de 200 ferits i fins i tot un mort. Aquest contrast resumeix la pregunta central: com pot una emoció compartida generar comunitat i, alhora, derivar en fanatisme?
Un partit a l’estadi activa emocions reals
El primer nivell a considerar és l’aficionat com a individu. Assistir a esdeveniments esportius en directe pot augmentar la satisfacció vital, donar la sensació que la vida té més sentit i reduir la soledat. Alguns estudis apunten que l’esport en viu combina emoció, rutina, contacte social i pertinença.
D’altres afegeixen que veure esport pot millorar el benestar perquè activa la interacció social i enriqueix l’experiència emocional.
Per això, anar a l’estadi no és només consumir entreteniment: és participar en un espai on un individu se sent connectat amb altres persones.
L’emoció esportiva es contagia ràpidament
L’emoció esportiva rarament queda limitada a una sola persona. Es comparteix amb crits, silencis, gestos, cants i mirades compartides. Anàlisis científiques mostren que les emocions en l’esport són interpersonals: les persones regulen i amplifiquen l’estat emocional dels altres.
No consumeixi notícies. Entén-les
En el futbol, alguns autors defensen que l’afició no és una massa irracional, sinó una audiència que comparteix emocions mitjançant codis culturals. Un gol no només s’observa: es viu com una explosió col·lectiva. La derrota tampoc es pateix de forma individual: se sofreix en comunió amb els altres.
Per què l’estadi emociona més que mirar el partit sol?
La força de l’estadi també és corporal. Hi ha estudis que demostren que estar en una multitud pot sincronitzar la freqüència cardíaca dels participants i reforçar el vincle social.
D’altres mostren que els rituals previs o perifèrics al partit (cants, colors, bengales, moviments repetits) poden generar una sincronia emocional molt intensa. Això ajuda a entendre per què les celebracions del PSG van desbordar l’àmbit esportiu: la ciutat es va convertir en un escenari ritual on milers de cossos compartien una mateixa excitació.
‘I tu, de quin equip ets?’
Amb el temps, aquesta emoció repetida es converteix en identitat. L’aficionat ja no només diu “m’agrada aquest equip”, sinó que sent que “aquest equip forma part de mi”.
La teoria de la fusió d’identitat, aplicada al futbol per l’antropòloga Martha Newson, explica que el jo personal i el nosaltres del grup poden unir-se de manera molt profunda.
Altres autors també mostren que el futbol pot construir formes àmplies de pertinença cultural. Així, un club pot representar família, barri, ciutat, memòria, llengua o classe social. Per això abandonar-lo pot semblar trair una part de la pròpia història.
La passió convertida en fanatisme destructiu
Aquí apareix la cara més delicada del fenomen. Quan l’equip forma part del jo, una derrota pot viure’s com una humiliació personal, i una victòria com una prova de superioritat col·lectiva.
Un estudi sobre les dinàmiques emocionals dels aficionats al futbol davant els èxits o pèrdues del seu equip va observar que els aficionats de l’equip perdedor experimentaven més ira, humiliació i ressentiment que els del guanyador.
Els autors de l’estudi també mostren que el patiment compartit pot reforçar encara més el vincle amb el club. Aquesta lògica ajuda a entendre per què alguns seguidors continuen sent fidels encara que no comparteixin la filosofia del club, i també per què una celebració pot derivar en agressivitat, vandalisme o defensa acrítica del propi grup. El problema no és sentir molt, sinó deixar que la identitat col·lectiva anul·li el judici individual.
Comunitat que cuida o que destrueix
El futbol és més que un joc perquè activa emocions, cossos, records i identitats. Pot reduir la soledat, crear vincles i generar moments col·lectius de felicitat. Però també pot alimentar fanatismes quan el “nosaltres” pesa més que la mirada crítica. El repte és entendre aquesta força sense idealitzar-la: l’afició pot ser una comunitat que cuida, però també una massa que destrueix quan confon passió amb impunitat.
La mateixa energia que crea comunitat, alegria i pertinença pot convertir-se en ira, rivalitat extrema o comportaments destructius quan l’aficionat deixa de veure l’equip com un grup que estima i passa a viure’l com una extensió intocable de si mateix.
