El canvi d’hora estacional és una pràctica a què tothom hi està acostumat però pocs en són conscients de perquè es fa i quines són les implicacions. En concret, aquest es produeix dos cops l’any: el primer, per a passar a l’horari d’estiu, té lloc el darrer diumenge de març, en què els rellotges s’avancen una hora (les 02:00 es converteixen en les 03:00) i el segon, per a passar a l’horari d’hivern, té lloc el darrer diumenge d’octubre, en què els rellotges es retarden una hora (les 03:00 es converteixen en les 02:00).
Els motius d’aquest canvi responen a la voluntat d’estalviar energia per tal d’aprofitar al màxim les hores de sol i, per tant, ajustar el consum energètic per a assolir una millor sincronització entre aquelles hores en què és necessària la utilització de llum artificial i aquelles en què aquesta no cal. Tot i que de propostes per implementar aquest ajustament n’hi ha hagut diverses als darrers segles, no va ser fins la primera guerra mundial en què el canvi d’hora no es van dur a la pràctica en alguns països europeus (amb l’objectiu d’estalviar energia en el marc del conflicte bèl·lic), per passar a generalitzar-se arran de la crisi del petroli dels anys 1970, primer de manera no precisament harmònica i, anys després i ja en el context de la UE, de forma coordinada entre la totalitat dels estats membres. Ara bé, aquesta política no està exempta de crítiques i en anys recents són moltes les veus que en destaquen els inconvenients i demanen la supressió del canvi d’hora estacional.
Entre els inconvenients del canvi d’hora, els experts destaquen les afectacions a la salut i les dificultats de l’organisme per a adaptar-s’hi, sobretot en el cas dels menors i la població de més edat, en produir-se trastorns del són (de fet, aquests són similars, però a menor escala, dels que tenen lloc amb el jet lag). Altres inconvenients inclouen els problemes d’ajustament amb la resta del món (ja que no tots els països segueixen aquesta pràctica), els costos d’adaptació (per exemple en horaris de mitjans de transport), el funcionament d’algunes explotacions ramaderes (en què els animals no s’ajusten fàcilment als nous horaris) o l’impacte en forma de reducció de la productivitat, tal i com assenyalen alguns estudis. El principal inconvenient, però, prové dels dubtes al voltant de si el canvi d’hora (de la forma en què s’executa) té realment alguna incidència sobre el consum d’energia i si, en conseqüència, és necessari o no, sobre tot en el marc de la relació d’inconvenients a què fèiem esment (en aquest sentit, els impactes actuals són mínims).
En qualsevol cas, però, el canvi d’hora no pot deslligar-se de la distribució de les zones horàries existents a la UE. En concret, actualment n’existeixen 4 a Europa: una primera que inclou Islàndia, Irlanda, el Regne Unit i Portugal; una segona que va de l’Estat espanyol a Macedònia del Nord i agafa tots els països del centre d’Europa; una tercera que va del Bàltic a Xipre; i una quarta que inclou Rússia, Bielorússia i Turquia. Si ens fixem en la distribució geogràfica d’aquestes zones horàries no costa gaire veure com hi ha diversos exemples de països l’adscripció dels quals a una zona determinada no sembla gaire racional. En aquest sentit, per exemple, la Gran Bretanya i l’Estat Espanyol no comparteixen zona horària, quan geogràficament són un a sobre de l’altre, però la ineficiència més destacada consisteix en l’amplitud de la zona central europea (el que es coneix com Hora Central Europea, CET segons les sigles en anglès), ja que aquest abasta una àrea que s’estén des de Galícia, a l’extrem occidental, fins a Macedònia, a l’extrem oriental. Aquestes dues àrees, per exemple, estan separades per uns 2.400 km en línia recta i mentre que a Finisterre (Galícia) el sol surt ara mateix cap a les 08.52, a Strumica (Macedònia del Nord) el sol surt més de dues hores abans, cap a les 06.42. Totes dues localitats, però, comparteixen la mateixa zona horària i quan arriba l’hora d’encendre els llums perquè el sol es pon, a Strumica ho fan a les 17.48 mentre que a Finisterre estiren el dia un parell d’hores més, fins les 19.53.
És evident que la gestió del canvi d’hora i de les zones horàries no pot fer-se de manera independent i que cal un reajustament a escala europea per tal d’acabar amb disfuncionalitats evidents que ara mateix posen en qüestió la principal motivació per a dur a terme el canvi d’hora, que no és altra que l’estalvi d’energia. En aquest sentit, les condicions tecnològiques han canviat molt d’ençà que es va començar amb el canvi d’hora, ja que ara es compta amb sistemes d’il·luminació més eficients (com ara les bombetes LED), la il·luminació ja no és el principal consumidor d’energia arran de la generalització de tota mena d’aparells electrònics (els quals funcionen a totes hores), els horaris laborals han canviat i inclouen el teletreball, i la generalització dels sistemes de climatització (calefacció i aire condicionat) fins i tot pot contrarestar els avantatges d’un estalvi en il·luminació que, de produir-se, semblaria ser poc rellevant. Per tot plegat, el canvi estacional d’hora té les hores comptades.
Josep Maria Arauzo-Carod
Catedràtic del Departament d’Economia de la Universitat Rovira i Virgili
