Pere Segura Xatruch
Alcalde de Vila-seca
Avui començo amb la gratitud i el reconeixement als qui fan possible que els moments més difícils siguin més amables i suportables. Després d’haver-ho viscut en la pròpia experiència familiar, em toca donar les gràcies a aquelles persones que cuiden la nostra salut i ens donen escalf quan més ho necessitem: els equips de la Xarxa Tecla i dels Hospitals Joan XXIII, Bellvitge i Sant Joan de Déu.
Quan transites per la incertesa, aprens a confiar. Aprens a deixar allò que més estimes en mans de persones que fins aquell moment no formaven part de la teva vida, però a qui acabes confiant allò més important. I ho fas amb la certesa que la seva vocació de servei és la millor garantia per afrontar aquelles situacions que et superen.
Veient-ho de prop, sovint penso que els qui assumim responsabilitats públiques hauríem d’aprendre a treballar com ho fan ells. Ho veus en metges, infermeres, tècnics especialistes, personal de neteja i en totes aquelles persones que fan que allò que és tan difícil es torni una mica més lleuger i transitable. I també en mestres, bombers, mossos, policies locals i tants altres servidors públics que, des d’àmbits molt diferents, comparteixen una mateixa manera de fer: posar-se al costat de la gent.
Aquesta feina compartida i coordinada, orientada al benestar de les persones, ens recorda que les coses es poden fer bé quan la prioritat és clara. I em pregunto si aquesta manera de fer no hauria de ser més present en altres espais de la vida política: menys soroll, més cooperació; menys necessitat de tenir raó, més voluntat de ser útils.
Els qui, durant una etapa de la nostra vida professional, hem assumit la responsabilitat d’administrar i impulsar polítiques públiques també hauríem de fer nostra aquesta actitud i aquest mateix compromís amb la gent. La prioritat ha de ser evitar la crispació i centrar-nos en allò que realment ens sosté com a societat. Perquè la base que aguanta el nostre país són, precisament, uns serveis públics presents quan cal. No ens hem de mesurar per la intensitat de les nostres discussions, sinó per la qualitat de les respostes i per com cuidem la nostra gent quan es troba en situacions de vulnerabilitat.
Les societats només avancen quan saben distingir el soroll de les prioritats reals. Les grans qüestions del futur no es resoldran amb indignació ni amb confrontació, sinó reforçant allò que ens fa forts com a comunitat: una sanitat excel·lent, una educació de qualitat i unes institucions compromeses.
Aquest és el model que hem de preservar, millorar i transmetre: un país que no promet una vida sense dificultats, però que sap acompanyar-nos per superar-les. Un lloc capaç de fer llum sense fer soroll i que hi és quan més falta fa. Aquesta és la millor herència per als nostres fills i filles. I aquest ha de ser el nostre llegat com a servidors públics.
