Secció patrocinada per Repsol i l’Associació d’Empresaris d’Hostaleria de la província de Tarragona (AEHT)
Un divendres de novembre de l’any 2005, el restaurant Rincón de Diego rebia una comunicació sorprenent: la seva primera estrella Michelin era una realitat. Per commemorar les dues dècades d’aquesta efemèride, l’establiment de Cambrils ha recuperat plats amb una simbologia especial. Tot plegat en un menú que es pot gaudir del 16 d’octubre al 8 de novembre. A més, al 2006 també va rebre un Sol Repsol. En conversem amb Diego i Rubén Campos, pare i fill i els xefs de la casa.
Diego, com et vas assabentar que pertanyies al club dels estrellats de la gastronomia espanyola?
Em va trucar una periodista de El Periódico, i quan m’ho va comunicar li vaig contestar que no podia ser, que es devia estar equivocant de restaurant. No m’ho creia i la noia em va dir que mirés la primera pàgina, així que vaig enviar a un cambrer ràpid a comprar un exemplar al quiosc. La meva incredulitat va desaparèixer al veure-ho i, a partir d’aquí, es va desencadenar tot. Em van començar a trucar periodistes de televisió, de ràdios, també la Generalitat de Catalunya, de tot arreu… En un tres i no res estava completament aclaparat, desbordat i celebrant-ho a l’antic restaurant obrint ampolles de cava (somriu).
No t’oloraves res que podies ser un ferm candidat a obtenir una nova estrella Michelin per Cambrils?
Res, t’ho ben asseguro. Ara bé, hi ha dos moments als que no vaig prestar massa atenció i després em van venir al cap. El primer és una conversa el 2004 amb un inspector de la Michelin, que al identificar-se no es va quedar a menjar al restaurant, i em va comentar obertament que ‘estigui tranquil, de vostè parlen molt bé a tot arreu’. I el segon va ser també aquell mateix any, quan vaig participar a Intxaurrondo en unes jornades gastronòmiques que organitzava Juan Maria Arzak. Allà jo era dels pocs xefs que cuinava i no tenia estrella Michelin, i pràcticament tot eren cuiners de dos i tres estrelles. En un determinat moment, un periodista basc em va deixar anar aquesta frase: ‘normalment els xefs que prenen part en aquestes jornades i no tenen estrella, els hi cau l’any següent’. Jo pensava que m’ho deia simplement com un complit i mira, així va ser.
Uns records que identifiquen un gran moment pel restaurant, que sembla com si fos ahir. Ara bé, han passat 20 anys…
Dies després de saber que ens donaven l’estrella Michelin, em vaig trobar al Joan Roca, del Celler de Can Roca en un acte de degustació d’aigües. Em va dir: ‘Diego, t’han donat l’estrella Michelin en un gran moment de la gastronomia. T’anirà de conya tenir-la, felicitats, estàs treballant molt bé’. Se’m van quedar gravades aquelles paraules. Tot plegat ha estat una etapa molt maca.
Què ha suposat per tu, el teu fill i la teva dona aquesta estrella Michelin?
Autoexigència, així de clar. El Rubén té una frase que marca el camí: quan creem un plat o un menú nou hem de fer-ho pensant que tenim una estrella Michelin. Evidentment que té aspectes molt positius tenir-la, ara bé, no et permet cap tipus de relaxació. Quan els clients venen a casa els hem d’obsequiar amb uns plats que tinguin un gust i un sabor excel·lent, com la presentació. Sempre m’agrada escoltar quan un cop servim el plat a taula el comensal diu: ostres! No se per on començar…
Per cert, Rubén, com ha sorgit la idea de celebrar els 20 anys d’estrella amb un menú?
Ho havia comentat amb el meu pare i la meva mare. Tenim clients que en ocasions ens fan referència a plats que teníem a la carta i mira, quina millor manera que per acomiadar temporada que fer-ho amb un regal així, per amics i clients del Rincón de Diego. T’he de confessar que quan l’estàvem treballant fins i tot va sorgir algun dubte sobre si l’amanida de llagostins de la Ràpita amb gírgoles era més antiga o no que la torra de foie caramel·litzada. La veritat és que hem confeccionat un menú amb plats marca de la casa de tota la vida, alguns d’ells els hem actualitzat i d’altres es mantenen intactes com sempre.
De tot aquest itinerari, Diego, hi ha algun plat que sigui la joia de la corona?
Bé, no és que sigui la joia de la corona (somriu) és un plat que, com els bons toreros, va tenir partidaris, perquè està boníssim i també detractors, perquè tot i estar deliciós el preu era de 90 euros. És el plat de llagosta i caviar amb ou de caserío, patata cruixent i salsa d’anxova a l’Armagnac. En el seu dia el vam acabar traient de la carta, ara bé, per aquest menú l’hem tornat a recuperar. A més, fent referència al que deia el Rubén, aquest menú commemoratiu de l’estrella Michelin és un veritable regal, ja que l’hem posat a 120 euros. Per tant, que ningú s’adormi que sols estarà tres setmanes.
Rubén, com és marida el teu modernisme culinari amb la tradició tan arrelada teu pare?
Ens entenem molt bé, respecto molt la seva cuina. Quan realment vaig ser més conscient del gran talent del meu pare a cuina és quan ell va em va enviar a formar-se al Celler de Can Roca, a l’ABaC o a Arzak. Ara bé, després de la meva etapa al Club Nàutic de Cambrils i el fet de tornar a casa ho vaig fer amb idees noves… (Interromp Diego) I tant que ho va fer!
Què vas implantar, Rubén?
El meu pare és una persona que ha viscut per treballar tota la seva vida, i jo treballo per viure. Tinc d’altres inquietuds, per exemple, m’agrada molt la fotografia i m’agrada dedicar-li temps. En el seu dia quan vaig proposar-li que havíem de fer dos dies i mig de festa i fer un parell de mesos de vacances a l’any i li va semblar una bogeria. Ho vam implantar i mira, no hi ha hagut cap daltabaix (somriu).
Si tornéssiu a néixer, us tornaríeu a dedicar a ser cuiners?
Diego: Sense cap dubte, si. Amb 14 anys ja estava a la cuina, i senzillament somiava amb tenir algun dia un ´restaurantet´ amb el que guanyar-me la vida. He aconseguit fites que, no és que me les plantegés, és que no les havia tan sols ni imaginat.
Rubén: Sí, ho tornaria a ser. Pensa que la cuina enganxa, i he tingut èpoques on estava capficat les 24 hores gairebé en pensar en aquesta recepta, en aquell ingredient. La sensació que més m’agrada és que el client vingui, s’ho passi bé, i ja sigui amb una recepta tradicional o més moderna, surti satisfet i torni a venir un altre dia.
Xefs, per acabar l’entrevista, aquest 2026 us heu ‘autoregalat’ una nova cuina al Rincón de Diego…
Diego: Efectivament, des del passat mes de febrer que disposem d’una nova cuina gràcies a Grupo Rull. Pensa que l’anterior era una cuina francesa que ens va durar 35 anys. L’havíem cuidat molt, estava impecable. Ara bé, calia una renovació i ens vam decidir a fer-ho. És un autèntic Ferrari el que tenim ara a la cuina.
