El professor i investigador de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Juan Fernando Ródenas ha dedicat bona part de la seva carrera acadèmica a estudiar la figura de l’arquitecte Antonio Bonet Castellana (Barcelona, 1913-1989). Però la seva relació amb ell va començar de petit: Ródenas es va criar al poblat de Hifrensa, dissenyat per Bonet per allotjar els treballadors de la central nuclear de Vandellòs i les seves famílies. “Vaig estudiar arquitectura sense ser conscient que vivia en una obra d’un gran arquitecte”, explica.
Aquella experiència va marcar la seva manera d’entendre l’arquitectura. “Estudiava a l’escola del poblat. Anava de casa a classe amb bicicleta sense creuar-me cap cotxe, en un entorn natural i agrícola que Bonet va preservar. Cada aula disposava d’un punt d’aigua i l’aula exterior duplicava la superfície de l’interior. El protagonisme era dels petits, que se situaven sota les piràmides mentre que el professor ocupava un lloc subordinat, en un sostre pla de menor altura. Després vaig estudiar als barraquements de l’institut de Cambrils. Va ser un xoc perquè jo venia d’una utopia construïda”, explica.
Ródenas considera que Bonet va ser “un arquitecte de cultura internacional”. “A diferència dels seus coetanis a Espanya, que treballaven en un context cultural pobre i tancat per la dictadura, Bonet va conèixer de primera mà els principis urbanístics, després d’assistir a tres CIAM (Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna). A la seva obra no es pot establir distinció entre arquitectura i urbanisme. L’urbanisme formava part de la seva manera de concebre l’arquitectura”, assegura.
“Va ser un avançat al seu temps, un pioner, sense pretendre-ho. Aplicava el sentit comú”, afegeix el professor de la URV, que defensa l’actualitat de Bonet: “La seva obra continua vigent en el debat actual mediambiental i davant l’excés de construcció. És més econòmic i sostenible operar a la manera de Bonet que com es fa ara”.
Recorda, a més, que mentre a Sud-amèrica, on es va exiliar després de la Guerra Civil, se’l considera “com un heroi nacional”, a Espanya “ha estat un arquitecte silenciat”. Tot i així, assegura que “cada vegada hi ha més estudis, llibres, exposicions i tesis doctorals sobre la seva obra”, signe d’un interès renovat, sobretot després de la recent declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional de Hifrensa i de la Casa Gomis. “Ha estat en l’oblit, com afirmava el meu amic, el professor Fernando Álvarez, potser per la maledicció de l’indià, del català que triomfa a Amèrica”, assenyala Ródenas.
Sentit comú a Hifrensa
De la seva obra a Hifrensa, Ródenas destaca sobretot “la implantació urbana”. “Bonet utilitza el sentit comú. El viari travessa els barrancs només en un punt, el més favorable, i aprofita la depressió del barranc com a fons visual de les vivendes que se situen a les parts elevades per evitar inundacions”. També ressalta “l’estricta separació de vehicles i vianants, i, com a virtut: l’escassedat d’urbanització”. “Al poblat no hi ha carrers convencionals: els vianants caminen per camins acompanyats de murs de pedra seca i bancals agrícoles. Al passeig, la idea de ciutat es dilueix i el protagonisme recau en el paisatge natural i agrícola”.
“La nova vegetació es pensa com a recreació d’una natura salvatge, com si sempre hagués estat allí, amb bosquets de pins pinyoners, xiprers i alzines, que generen autèntics refugis climàtics quan ningú en parlava”, apunta.
El vincle de Ródenas amb Hifrensa és vital, així que sap bé del que parla. “El meu pare va anar a treballar-hi com a obrer. Jo vaig arribar al poblat amb dos o tres anys i hi he viscut tota la vida. He intervingut, rehabilitat i escrit la meva tesi doctoral sobre el poblat. He treballat molt al poblat, per bé i per mal”. Admet que no sempre va ser fàcil: “Hi va haver una època de dificultats i molta incomprensió. Vaig ser partícip dels nous creixements urbans dins del poblat que han desfigurat l’ordre proposat per Bonet. També sóc coneixedor d’algunes fechories que es van fer, segurament per ignorància i manca de sensibilitat sobre el patrimoni, tot i que recentment sembla que les coses canvien i sóc optimista sobre el futur del poblat”.
Bonet a Salou
La sensibilitat arquitectònica de Bonet s’observa també a la seva obra de Salou, on va crear, entre altres, els apartaments Cala Vinya, Xipre, Reus i Madrid, entre 1959 i 1965. “Planteja el viari de l’urbanització a mitja muntanya, minimitzant els moviments de terra i generant parcel·les que s’adapten com un guant al terreny. És un urbanisme respectuós amb el medi ambient quan ningú parlava d’ecologia”.
Una altra de les seves obres destacades és l’hotel Cala Vinya de Salou, construït el 1962 i que ha reobert aquest estiu després de dues dècades tancat. Al vestíbul es pot apreciar una exposició, dissenyada i comissariada per Ródenas i altres investigadors de la URV, dedicada a l’arquitecte barceloní amb un repàs a la seva biografia, fotografies, maquetes i mobiliari, com l’icònica butaca BKF.
Aquesta senzillesa i harmonia la contraposa a l’arquitectura actual: “Vivim en entorns urbans desordenats on impera una gran confusió. Tenim un urbanisme que maltracta la ciutadania. L’urbanisme que va venir després dels anys 70 ha destrossat el país, especialment a la costa. La planta baixa, per a Bonet, era sagrada: es projectava amb espais lliures per al ciutadà. Ara tot són jardins privats i blocs monòtons, mancats d’interès”.
Quan se li pregunta què el fascina més de Bonet, Ródenas no dubta: “La seva atenció a l’ésser humà i la seva dedicació a l’arquitectura. Bonet és un arquitecte de professió, la seva arquitectura està destinada al benestar humà”. I afegeix: “Va desenvolupar una carrera, a contracorrent, solitària i difícil, perquè no estava subjecta a les modes ni als estils del moment. Es va mantenir ferm en la convicció que l’arquitectura podia millorar el dia a dia de les persones. Això és el més important. I la seva vigència avui, sobretot. No com un episodi nostàlgic, sinó com a lliçó d’actualitat”.
