Amb motiu del caos en què està sumit el Servei de Rodalies de Renfe a Catalunya cada dia milers de persones pateixen efectes negatius en les seves pròpies vides, i hi ha estudis científics que així ho avalen. En aquest context, hi ha col·lectius que sempre surten més perjudicats: són les persones amb diversitat funcional. Un exemple és la situació que va patir el 7 d’agost passat Robert de Miguel, un arquitecte de 43 anys, amb un Màster de Disseny Urbà obtingut a Harvard University, que es desplaça amb cadira de rodes elèctrica.
«Eren les 19:49 h quan, acompanyat per la meva parella, vam arribar a l’estació de Vilanova i la Geltrú per viatjar fins a Barcelona. El tren accessible suposadament arribava a les 20:08 h, però no va ser així. En va arribar un, però no amb aquestes característiques; l’havien canviat sense cap explicació aparent», explica de Miguel.
Vaga japonesa
Davant d’aquesta situació, «em vaig quedar a la porta de l’oficina dels controladors esperant alguna resposta i alguna solució al problema. Després d’uns minuts, em van indicar que m’apartés perquè no deixava passar. Vaig pensar que entrarien per l’altra porta i, en canvi, em vaig adonar que jo havia creat una barrera similar a la que m’havien posat a mi per accedir als trens», relata.
Amb aquesta actitud, Robert de Miguel el que pretenia era que li trobessin una solució, “però posar-m’hi allí va ser com fer una vaga japonesa. Vaig seguir les normes acuradament en demanar informació, fins al punt que vaig causar una disrupció al sistema per crear una barrera d’accés a les oficines. El servei de vigilància va actuar amb molt mala educació i sense fer-me preguntes em van tractar de boig. Això em va ofendre i els vaig dir que truquessin a la policia si volien que em mogués. Després d’aproximadament una hora, van col·locar un tren accessible en la via correcta. Just quan arrencava es va presentar la policia a l’estació, però ja no vam interactuar i, finalment, vaig poder tornar a Barcelona”.
Mancances estructurals
Robert de Miguel, especialista en projectes per afavorir l’accessibilitat universal, comenta que aquest tipus de situacions de discriminació revela diverses mancances estructurals i de gestió que requereixen atenció urgent. En aquesta línia constata la manca d’accessibilitat universal en tots els trens i estacions de Renfe, un fet que limita greument la mobilitat de les persones amb diversitat funcional. La llei estableix que tots els trens han de ser accessibles, però la realitat és molt diferent”, assegura.
Retreu també que les infraestructures estan obsoletes i sense manteniment. “Els ascensors en moltes estacions no funcionen, i ens deixen sense alternatives viables per pujar als trens”, declara.
Ha observat així mateix manca de formació i sensibilitat del personal de vigilància i control, «que de vegades tracten a les persones amb diversitat funcional com a objectes molestos, cosa que reflecteix una greu manca de formació en drets i atenció inclusiva. La manera com es va gestionar la meva situació va ser un exemple de com la manca d’empatia i coneixements pot agreujar l’exclusió», lamenta de Miguel.
Protocols clars i efectius
Finalment, es queixa de la manca de flexibilitat i de la resposta efectiva en la gestió d’incidències. «La demora en la col·locació d´un tren accessible i la resposta policial demostren la necessitat de protocols clars i efectius per atendre emergències i reclamacions d´incidències greus de persones amb diversitat funcional».
Així les coses, Robert de Miguel, exclama: «És imperatiu que la nova llei d’accessibilitat a Catalunya s’apliqui amb fermesa, garantint recursos, formació i manteniment adequats. És hora que les Institucions compleixin la seva paraula i que l’accessibilitat sigui una prioritat, no només en la llei, sinó en la vida de cadascú de nosaltres. L’accessibilitat no és un favor, és un dret i un benefici”.
Cinta S. Bellmunt
Periodista evolutiva
